Emigrant és quasi sinònim d’espanyol: poques societats (llevat de la irlandesa) han tingut que renunciar tan dolorosament a abandonar la terra pròpia, la família i l’entorn d’amics per, simplement, intentar sobreviure marxant a llocs desconeguts i llunyans. Fam pura i dura! Swift ho va explicar prou bé a la seua “Modesta proposta per acabar amb el problema de la fam a Irlanda” que consistia, simplement, en que la gent es menjara els seus nadons per tindre un aliment que dur a la boca i, al mateix temps, reduir el nombre de famolencs. Val la pena recordar-ho perquè, previsiblement, el fons de la propera campanya electoral serà el racisme i l’odi a l’emigrant que arriba. Tindrem que preparar un discurs sòlid perquè és un debat fals però que ens serà imposat i fàcilment colarà (com el catalanisme en el seu moment). La gent té por i és fàcil culpar a uns “culpables” marcats i assumibles. Val la pena recordar que l’emigració és conseqüència de la injustícia severa. I d’això tenim prou experiència per ací com per comportar-nos com “nou rics” oblidant la realitat que hem viscut i vivim… per mirar mal als que, malgrat saber com les gasten Rajoy&Associats, estan tan fotuts com per intentar arribar ací. Centenars de milers d’espanyolites i espanyolitos han viatjat en el passat cap a Amèrica, cap a Euskadi o Catalunya, cap a Europa … buscant societats menys injustes (no era gens difícil trobar-les), on fins i tot les persones menys valorades pogueren viure amb una mínima dignitat (un luxe, aquí, de sempre). El model espanyol és el de homes, sovint sense cap estudi o una formació professional mínima, amb cap coneixement de una llengua que no fora la pròpia, en una època sense els actuals sistemes de comunicació, que viatjava a una altra galaxia… per treballar en feines ingrates, amb salaris mínims i descansant en llits que es mantenien sempre calents… Tot això sembla que no ho recordem, fins i tot quan la crisi que ens acaben de manufacturar, obliga als joves a fugir, a buscar-se la vida on siga (afortunadament, en unes condicions humanes infinitament millors). Així que no matem el missatger i centrem-nos en el missatge. Cap persona abandona la seua llar si té una mínima possibilitat de supervivència. Ho fa forçada per la necessitat. I la solució es acabar amb la injustícia aquí i allà. Frenar el colpisme social que vivim aquí i recuperar les ajudes als que viuen allà, llunys de les nostres actuals fronteres. Perquè el debat no pot ser emigració sí – emigració no, sino injustícia sí – injustícia no. És si podem suportar passivament una societat cada dia més injusta que obliga a l’emigració pròpia i visitant. Si té sentit aguantar que la gent que ens fa cada dia més pobres… encara prove d’empobrir-nos més mentre, al mateix temps, busca mà d’obra més necessitada per fer esquirolatge massiu… tot clamant (per amagar els problemes reals) contra l’emigració que ve a menjar-se les molles de la nostra “societat del benestar”. Resumint, l’emigrant no és qui ens fa pobres ni ens furta els drets. Perquè no ens centrem en el que sí són els responsables, aquells que tenen la paella pel mànec i encara ens volen liar?
Lliure circulació de les persones Frederic Borrell Iniciativa Castelló