No deixes que et feliciten aquest 8 de març. No és una festa d’aniversari. És un dia de memòria i lluita. Llança’ls com a resposta una invitació a aquesta lluita, braç a braç, en favor dels drets de les dones. Explica’ls, també, que de vegades ens equivoquem defensant la lluita feminista assenyalant solament a totes aquelles dones que no poden parlar avui per la raó senzilla i macabra que estan enterrades sota terra ja que la dalla del masclisme les va assassinar. Cal recordar-les, donar-los veu i fer-los justícia. És ben cert. Però també és ben cert, i ara assenyale l’equivocació, que ens oblidem d’assenyalar a aquestes altres dones a les quals el masclisme va enterrar en
vida, esborrant-les dels llibres d’història.

Parla’ls de Rigoberta Menchú, Premi Nobel de la Pau i defensora dels drets dels indígenes guatemalencs. Nomena també a Marie Curie, una altra Premi Nobel (tant en Física com en Química) i explica el següent petit detall: es va haver de donar el Premi Nobel també al seu marit perquè això de lliurar-li-ho a una dona no encaixava massa. Els pots explicar qui era Aemilia Lanyer, suposada amant de Shakespeare i escriptora de poemes feministes al segle XVI. Què va haver de Aemilia en les obres de Shakespeare? Quina petjada deixaria aquesta dona valenta, d’aquestes que espanten, en el gran dramaturg? Lleva-li les teranyines a Lanyer.

Fes el propi amb Philis Wheatley. Esclava, negra i dona als Estats Units previs a la guerracivil. Wheatley, sotmesa a vexacions constantment, violada per propis i aliens, va ser-hi prou valenta com per agafar ploma i paper i escriure poemes sobre l’opressió dels esclaus i esclaves en el sud dels Estats Units. De pas, rescata del calaix de l’oblit a Harriet Ann Jacobs, una altra dona en la mateixa situació que Wheatley, i que va tenir la mateixa fortalesa i el mateix valor que aquesta. Va escriure, i va posar el dit en la nafra, sobre la doble opressió de la dona negra i esclava. Utilitzada com a eina de treball i com a mitjà per produir més esclaus. Els fills de les esclaves es convertien en esclaus. Utilitzada, al cap i a la fi,  com el capital necessari per produir granges d’éssers humans.

Nomena a Clara Campoamor, política espanyola i llança afilada a favor del sufragi femení. A María Calles, a Frida Kahlo, a Edith Piaf, a Virginia Woolf, a Sandra Cisneros. A Charlotte Cooper, primera campiona olímpica, Gemma Mengual, a Mireia Belmonte, quantes vegades les nomenen en les seccions d’esport? No deixis que caiguen al calaix de l’oblit, que no és sinó una altra tomba en la que som enterrades una vegada i una altra. Nomena a les 13 roses i repeteix a foc, que el meu nom no s’esborre de la història.

Però no t’oblides mai, mai, de totes aquelles dones que s’alcen cada matí i realitzen treballs no remunerats, que som la gran majoria. Eixetreball invisible, enterrat també, però tan necessari. El treball que dediquem a la llar, eixe treball que resulta tan difícil de compatibilitzar amb la nostra professió, ja que la conciliació laboral és també la gran oblidada.


Recorda-les.