Que l’equip de govern de Castelló està amortitzat, és un fet. Que la percepció de que una gran part dels ciutadans de la ciutat no renovaran la confiança en el Partit Popular, quede a l’observació subjectiva del panorama polític local. Que a l’alcalde i als regidors els quals li donen suport sembla que aquesta notícia encara no els ha arribat, és veritablement constatable.
No hi ha res més antic que la prepotència de no escoltar, una supèrbia quasi divina dels que es pensen intocables, dels que creuen que, o ells, o el caos. L’exemple del TRAM, amb sentència judicial contraria inclosa, no els fa recular, més bé al contrari, els aglutine, els cohesione, els reafirme en les seues idees i no els deixa veure més enllà de la seua feblesa. Sentiment de tribu, d’elit, de mirar a l’adversari polític per damunt del muscle, d’infravalorar a la fi. De portes cap a fora almenys.
Però hi ha detalls instal·lats en el seu subconscient que no poden evitar que tots veiem, a saber, han tret, després de tres anys “d’ajust”, de no-inversió, de decaïment d’una ciutat que llangueix lentament, un exèrcit d’excavadores, piconadores, màquines asfaltadores i operaris de l’empresa afí que s’afanyen en alçar carrers, places i avingudes amb un ritme frenètic, de pressa, de pressa, que queden només set mesos per eleccions.
Moltes coses, al mateix temps, sense cap mesura ni ordre, però donant la sensació de que s’havien de realitzar, de que s’estan fent, de que aquesta ciutat té molt a millorar, però, per damunt de tot, de que si el recurs per a que els veïns i veïnes els tornen a votar, és traure l’excavadora, ja han fet tard, molt tard, són història i aquesta els ha passat per sobre. Com el TRAM. Entre altres coses.
Marcos Campoy Portaveu d’Iniciativa Castelló. Compromís per Castelló.