Poc a poc, la Conselleria de Cultura i després d’una marató de preguntes parlamentàries, va explicant en un part menuda, l’impacte real sobre el patrimoni cultural valencià que va tindre el desallotjament del Reial Convent de les Caputixnes de Castelló.
El que en altres comunitat és objecte de polèmiques i conflictes per vore què es fa en el patrimoni artístic quan una ordre religiosa canvia de comunitat autònoma, ací, des del principi es va voler silenciar el cas.
La diputada autonòmica de Compromís, Mireia Mollà, va incidir per escrit en que tot un seguit de respostes a preguntes sobre el Reial Convent de les Caputxines de Castelló, quan, com bé sap la senyora Conselleria, no eren contestades i per això es va tornar a preguntar:
- Quantes fitxes de l’inventari s’han fet i en quina data?
- En quina data es van endur les obres del convent?
- De quina manera està protegit el patrimoni cultural?
- Quines obres són les dipositades en el convent de Barbastre? Quins béns són els que s’han quedat en dipòsit a Castelló?, els té inventariats la Conselleria?
- Quines de que les obres artístiques ja dipositades en Barbastre però que podrien ser enteses com patrimoni cultural valencià han estat reflectides en eixes fitxes?
- En cas de no tornar-se a ocupar el monestir per part de caputxines, què passarà tant en les obres en dipòsit a terres castellonenques com en les que estan a Barbastre?.
- Per quin motiu ascendeix a 3000 euros el lloguer mensual de les obres del taller de Zurbaran?, qui ha valorat en eixa quantia el cost de cessió? Veu la Conselleria acceptable eixe lloguer amb les dificultats econòmiques actuals?
De nou, bona part d’aquestes preguntes no estan respostes, i sols es limita a reconèixer que efectivament es paga a l’ordre 3000 euros a les caputxines en un lloguer d’obres que es poden visitar al Museu de Belles Arts de Castelló, i que d’un total de 103 obres d’arts que tenia el convent, 52 han estat dipositades en Barbastre (Osca) , i 51 en la província de Castelló ( no diu on), i que totes elles estan inventariades, i que el futur d’on es puguen quedar les obres serà de la voluntat del Bisbat de Segorbe-Castelló. Des de març de 2012, aquestes obres estarien ja fora de Castelló, i sense cap garantia de que puguen tornar.
La Consellera evita explicar quines són les 52 obres fugides a Aragó, per poder saber el seu valor real. Des de Compromís es venia denunciant la passivitat de l’administració valenciana, en el que era un clar cas de posar en risc el patrimoni cultural valencià; on les obres d’aquesta congregació s’havien pogut acumular gràcies a les donacions i aportacions de veïns de les comarques de Castelló, dels privilegis amb que amb comptat les ordres religioses respecte a les obligacions amb la ciutat, i eren objectes de valor que formaven part d’un patrimoni fruit d’un esforç col·lectiu, i no exclusiu de l’ordre religiosa. Aquest debat sempre s’ha produït en trasllats de diòcesis d’aquest patrimoni, excepte en el cas de Castelló, on des del Bisbat es va permetre aquesta “deslocalització” de béns culturals. Això, mentre es paga 3000 euros al mes per exposar els quadres del taller de Zurbaran a l’ordre que s’enduu el patrimoni a un altra comunitat autònoma.
El debat continu de què és fa amb les obres que són restaurades pels serveis públics ( fundacions com Blasc d’Alagó,Llum de les Imatges, etc), i que després, no hi ha cap garantia de matindre per al gaudiment de la ciutadania.