Avui, Dia Mundial del Medi Ambient i a sis mesos de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic de 2015 «Paris 2015», data crucial, doncs deu desembocar en un nou acord internacional sobre el clima a tots els països, amb l’objectiu de mantindre el calfament global per baix dels 2ºC, el Jovent d’Iniciativa del Poble Valencià (Compromís) volem aprofitar per reflexionar sobre un dels reptes més importants que tindran que gestionar els nous governs de canvi, la crisi ecològica.
Fa més de 30 anys, el conegut informe Meadows, publicat pel Club Roma, constatava la evident inviabilitat del creixement permanent de la població i dels seus consums. Alertava que si no es revertia la tendència al creixement en l’ús de bens naturals, en la contaminació d’aigües, terra i aire, en la degradació dels ecosistemes i l’increment demogràfic, s’incorreria en el risc d’arribar a superar els límits del planeta.
No obstant això, el model de producció i consum impulsat pels països del Nord no ha tingut en compte aquests límits físics del planeta, tal i com ho deixa patent la petjada ecològica. Aquest abast de dominació humana i d’amplitud de la crisi ambiental que provoca, queda clar almenys a través dels sis fenòmens següents (Vitousek, 2008):
- Entre la meitat i una tercera part de la superfície terrestre ha estat ja transformada per l’acció humana.
- La concentració de diòxid de carboni en l’atmosfera s’ha incrementat més d’un 30% des del començament de la revolució industrial.
- L’acció humana fixa més nitrogen atmosfèric que la combinació de les fonts terrestres naturals.
- La humanitat utilitza més de la meitat de tota l’aigua dolça accessible en la superfície del planeta.
- Aproximadament una quarta part de les especies d’ocells del planeta han estat extingides per l’acció humana.
- Les dues terceres parts de les principals pesqueres marines es troben sobreexplotades o esgotades.
Davant aquesta situació límit i l’actual sistema econòmic capitalista que s’enfronta a la realitat finita de la Terra i dels seus recursos, alguns autors com Riechmann s’atreveixen al seu llibre El socialismo puede llegar sólo en bicicleta, 2012 a esbossar les línies mestres de un «programa de transició postcapitalista», entre les que s’inclouen mesures com Reformar Ecològicament la Comptabilitat Estatal, per tal de poder avaluar l’economia en el seu comportament biofísic, socialitzar el sistema de crèdit, ecoimpostos sobre els combustibles fòssils, clàusules socials i ecològiques, tercer sector d’utilitat social, estratègies de foment dels consums col·lectius, infraestructures per a la sustenabilitat (energies renovables, transport col·lectiu, ciutats i pobles sostenibles…), aplicació del principi de biomímesi (reconstruir dels sistemes humans imitant alguns trets importants dels sistemes naturals, de forma que els primers siguen més compatibles amb els segons), generalitzant estratègies que ja han donat els seus fruits en alguns sectors i disciplines (agroecologia, química verda, ecologia industrial, etc.), estratègies de ecoeficiencia, desglobalitzar i relocalitzar allò essencial de la producció, reducció del temps de treball, entre d’altres.
Aquestes mesures parlen de temes que van més enllà de substituir unes energies per altres sense qüestionar-se l’actual sistema de valors, van més enllà de la sostenibilitat del sistema, de elles es desprenen que cal plantejar-se deixar de consumir per passar a relacionar-nos més profundament amb els demés, gaudir més del temps lliure i tantes altres coses que proporcionen molta més felicitat que exhibir l’últim model de Iphone. Parlen d’enfocar el nostre impacte des d’un prisma local per influir el mínim possible en la qualitat de vida dels nostres veïns del Sud i de les nostres properes generacions, de solidaritat territorial i intergeneracional, parlen d’un profund canvi cultural per per front a la crisi ecològica.